He deixat passar un temps per explicar una anècdota personal que em dol, però de la que no em sento responsable; és a dir, em sento plenament responsable de les opinions polítiques que expresso en públic (en aquest blog, en mitjans periodístics, a les xarxes) i n’accepto les conseqüències, però són els altres els qui haurien d’explicar la seva deontologia personal, íntima i comunal.
El passat mes de març vaig recordar al meu mur de Facebook la figura de Salvador Puig-Antich:
— Cada 2 de març SALVADOR PUIG-ANTICH mor una vegada i una altra vegada més. Perquè els hereus de l'estat que el va assassinar (legalment, per cert) continuen manant i defensen la legalitat d'ara com abans defensaven la que va permetre la seva oprobiosa execució.
Aleshores, apareix un comentari d’un amic. Un amic real, no un contacte a les xarxes. Una persona, nascut als Estats Units, que conec des de fa més de vint-i-cinc anys i amb qui hem treballat o coincidit en alguns projectes, a la universitat, en exposicions, amb qui sempre havíem mantingut una relació cordial, em va mostrar un carinyo especial quan va morir la meva mare (atès que ell havia sentit molt la mort de la seva)... No posaré el seu nom, només les inicials, i eliminaré alguns detalls de la conversa al meu mur i després d’un missatge privat perquè jo no el vull empastifar, en record dels temps passats.
Aquesta és la conversa posterior al meu post inicial:
RL: —En serio, Joan? Ufffff
Jo: —No entenc la teva pregunta ni menys encara la teva exclamació.... Uffff? Que no saps que el dictador ens va imposar un rei, que no saps que les famílies amb diners són les mateixes d'aleshores, els bancs....
RL: —Ho sé perfectament Joan. És el teu odi per a quasi tot el que és España que trobo inacceptable.Jo igual sóc republicà. Però la teva visió d’allò que és Espanya és molt exagerada.
Jo: —RL, t'agrairia que esborris aquest comentari tan insultant i absolutament injust per part teva... en cas contrari, no vull saber res més de tu... no sé com et pots atrevir a parlar d'odi, de debò.
RL: —Ho sento molt Joan però les teves postures son tan extremistes que a vegades em deixen sense paraules. No pares de criticar quasi tot que es l’estat espanyol. Mira a dintre; hi ha molt per criticar a Catalunya. Si vols trencar una amistat perquè no estic d’acord amb tu, i si insisteixes en què esborri el meu comentari, doncs.....
Jo: —RL, com deia Hanna Arendt els països no s'estimen, per tant tampoc no s'odien.. Jo no estimo Catalunya ni odio Espanya i si tu fossis amic meu això no t'ho hauria d'explicar... Jo odio les injustícies, vinguin d'on vinguin. Però no penso justificar-me més, no es tracta de si estem d'acord amb coses o no, jo ni amb la Montse o amb els meus fills estic d'acord amb tot, però no venen a insultar-me com has fet tu... La teva intervenció aquí avui és vergonyosa, primer perquè oblides Puig-Antich, el qual com és lògic ni coneixies i deus veure'l com un tipus incòmode. En els propers dies em donaré de baixa de XXX perquè mentre estiguis tu en la direcció em semblaria molt hipòcrita escoltar-te. “Fue bonito mientras duro”.
RL: —En això sí que estem d’acord. Respecto molt la seva memòria i el seu sacrifici. El que no accepto es la distorsió de la situació actual parlant del passat històric. Per suposat que hi ha elements importants de l’antic règim que persisteixen en molts sectors, Però també es cert que no tots del govern espanyol son feixistes i cabrons.
Jo: —adéu RL...
Em vaig quedar molt trist. No es tractava d’una discussió d’aquelles de xarxa social amb algú que ni coneixes ni et coneix de debò. Era algú que coneix el meu tarannà personal, que les meves conviccions polítiques les transmeto amb una suposada radicalitat en l’escriptura i un somriure al rostre en el tracte directe. Però tot això s’ensorrava davant de la ràbia d’algú que vol pensar que el PSOE és un partir d’ordre i que els reis espanyols són necessaris (RL viu o ha viscut dos o tres anys a Madrid en representació d’una institució nord-americana, i allà sembla que s’ha sentit a gust amb les autoritats del regne).
D’una cosa estic content: tot i la immediatesa d’aquest tipus de discussions, vaig tenir la prudència de demanar-li a l’amic que esborrés aquell comentari on m’atribuïa la generació d’odi. Odi, jo? Es pot parlar d’odi des del sofà de casa amb els casos de presons (els polítics catalans, ciutadans com els d’Altsasu, entre més) i exilis (artistes, més polítics catalans) que ens bombardegen? Es pot parlar d’odi cap a un país? Quina bestiesa!
Acabo de llegir que Pedro Sánchez, al congrés espanyol, ha dit que a Catalunya ha de tornar la convivència. RL deu estar-hi d’acord. Tant se val que una persona intel·ligent com ell sàpiga que aquesta convivència només suposa acatar la submissió. La pèrdua de la seva amistat no l’ha provocada la falta de convivència, sinó la falta d’esperit crític respecte a la societat en la que ens han entaforat els polítics (també els catalans, oi senyors Pujol de la Riba, Rocambó Junyent, etc.) per fer-nos creure que vivíem en una democràcia real.
La veritat és que la pena que vaig sentir amb l’episodi va quedar una mica aigualida al cap d’una estona, en què RL em va enviar un missatge privat on, entre d’altres coses, em dedicava els següents comentaris:
— aquestes [les meves] paraules venen de la boca d’un crític d’art i historiador poc intel·ligent, com ho sabem tots. Ets MOLT mediocre i ple d’enveja. Ni En Tal vol saber de tu. No em parlis mai mes sup. No et contestaré. Pallasso.
Ara resultava que era un professional molt dolent, mediocre i ple d’enveja, la referència a l’altra col·lega també l’oculto, és probable que sigui veritat, que en Tal no vulgui saber res de mi, tot i que no sé què he fet a parer seu. Mai m’havia dit que em tingués per un professional tan dolent, però potser ja ho pensava. Com a resposta a aquest darrer missatge només vaig enviar una emoticona d’un pallasso. Que a mi em diguin pallasso no m’ofèn gens, ben al contrari, seria un honor pertànyer a la noble professió de la clownerie.
Ja em perdonareu que hagi explicat l’anècdota. Suposo que ho necessitava. No perquè jo tingui raó o no, sinó perquè jo tinc almenys la meva, de raó. El sistema que va executar Puig Antich continua aquí; s’ha canviat un règim dictatorial per un de presumptament democràtic, però el sistema afavoreix els mateixos. Més encara, el règim actual no ha perseguit els botxins de la dictadura, no ha rescabalat la memòria de les víctimes de la dictadura (entre elles, Puig Antich). Acceptar compromisos polítics té conseqüències (pèrdua d’encàrrecs a Espanya, insults per les xarxes...), però jo no me’n queixo; l’alternativa seria fer veure que tot és normal si no paradisíac.
Si algú que se suposava amic meu diu que genero odi per afirmar una veritat com aquesta és que mai havíem estat amics de debò o que els temps canvien. I els compromisos de cadascú generen distàncies, siguis pallasso o no.