Fa uns dies vaig penjar al meu mur de Facebbok un post a propòsit del concurs per a la direcció d’Hangar on deia això:
He llegit les bases del concurs per a proveir la direcció d'Hangar i de la Fundació Privada AAVC. I no entenc com pot ser que la resolució del concurs recaigui, exclusivament, en els membres del patronat de la tal fundació.
Vull dir que no entenc que una de les lluites per aconseguir bones pràctiques sigui exigir a les institucions que es facin concursos amb jurats externs (o mixtos, en tot cas) i que els meus amics, col.legues i fins i tot camarades no donin el primer exemple.
Vull dir que no entenc que una de les lluites per aconseguir bones pràctiques sigui exigir a les institucions que es facin concursos amb jurats externs (o mixtos, en tot cas) i que els meus amics, col.legues i fins i tot camarades no donin el primer exemple.
Em diuen alguns amics que hi ha gent molt enfadada amb mi perquè vaig posar sobre la taula aquesta qüestió. A mi ningú no m’ha dit res, hi ha hagut només dues persones, dues artistes que, públicament, han dialogat o discrepat del meu escrit, cosa que agraeixo. Però, com és habitual, només t’assabentes dels que et donen suport, no dels que pensen que t’equivoques. I menys encara dels que, pel que sembla, t’insulten.
És possible que ho emmerdi tot encara més, però voldria explicar les raons que em van dur a penjar aquell post i, ara, a escriure aquest text una mica més entenimentat (o això espero). Un text on voldria exposar algunes perplexitats sobre els comportaments d’alguns sectors del món de l’art català, o barceloní.
D’entrada, no entenc com els membres de la fundació AAVC (Associació d’Artistes Visuals de Catalunya) no han canviat de nom. Perquè la tal associació, sota la qual va crear-se la fundació, ha deixat d’existir. Ara, hi ha una nova associació d’artistes a Catalunya, la PAAC (Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya), creada precisament pel buit que havia deixat la dissolució de l’antiga AAVC. Aquesta dissolució té que veure amb el litigi que es va produir entre els membres de la darrera junta directiva de l’AAVC i Florenci Guntin (que havia estat secretari general de l’associació) i, en menor mesura, Muntsa Roca (que n’era coordinadora, em sembla).
Ui, acabo d’esmentar Florenci Guntin, una persona de la que tanta i tanta gent parla en privat, però que ha desaparegut dels debats públics. Jo no hi entraré, no tinc prou elements de judici ni tampoc els vull tenir. Tampoc no em remetré a les decisions judicials, la primera que va ser favorable a Guntin i Roca, la segona no sé en quin estadi processal es troba; dic que no m’hi remetré perquè la meva confiança en la justícia espanyola és nul.la. El que m’interessa assenyalar és que Florenci Guntin va tenir un paper primordial en les lluites culturals de fa uns anys i, en concret, en la consolidació d’Hangar, desconec si també en la creació d’una fundació que li donés empara legal en el cas que, com va passar, l’associació d’artistes primera deixés d’existir.
Hangar ha fet, fa i segur que continuarà fent una feina extraordinària. Però hi ha una cosa que sempre m’ha sorprès, sembla que no es pugui discutir res sobre la seva forma d’organització, sobretot ara, en què hi ha una fundació sorgida d’una associació que ja no existeix. No és una mica paradoxal? Sobretot perquè, si no m’erro, abans les decisions del patronat de la Fundació AAVC havien de ser ratificades per l’assemblea de l’AAVC, però aquesta assemblea ja no pot constituir-se per raons òbvies. I, aleshores?
El meu pas per la presidència de l’ACCA (perdoneu l’autoreferència) em va donar moltes satisfaccions, però també la sensació agredolça que aquí hi ha grups que, quan aconsegueixen consolidar una proposta del tipus que sigui, intenten protegir-la a peu i a cavall, com deia el crític Sebastià Gasch. De quina manera, si no, puc interpretar que un conjunt d’artistes de llargues i extraordinàries trajectòries es constitueixin en membres d’una fundació que rep diners públics i no s’obrin a d’altres membres de la comunitat artística amb qui ben segur comparteixen objectius tant polítics com estrictament artístics? Dic obrir-se, almenys, quan busquen un nou director o directora per a les seves iniciatives.
Es tracta d’impulsar la meritocràcia? Només poden estar amb nosaltres aquells que nosaltres considerem dignes d’estar amb nosaltres? No dic que això sigui així, però llegint les bases del concurs per a la direcció d’Hangar, m’assalten tots els dubtes. Més encara quan s'afegeix una clàusula tan antidemocràtica com aquella que diu que la resolució del Patronat no podrà ser objecte de cap recurs. Si això ho posés un concurs d'una institució pública ens abraonaríem en contra. I, per mi, la gent d'Hangar ha de ser més escrupulosa, encara, que els funcionaris de poca categoria que solen administrar-nos.
Ara que tenim la sort de tenir una nova associació d’artistes, la PAAC, amb una clara vocació assembleària, per tant, democràtica, no seria l’hora de fer acostaments? A menys que sigui cert això de la meritocràcia. Supòsit que es deslegitima en el moment en què hi ha diners públics i que els membres d’una fundació decideixen com gasten aquests diners públics sense cap opinió externa o assembleària.
M’assalten dubtes, sí. Jo no sóc ningú i els meus dubtes us els podeu passar per on vulgueu. Però no entenc com podem trobar-nos en objectius comuns si cadascú fa la feina pel seu cantó i en funció d’interessos tan legítims com vulgueu, però parcials. És el que em passa, també, amb el PEI (Programa d’Estudis Inedependents) del MACBA, una iniciativa docent que sembla que hàgim de saludar inequívocament perquè fa coses molt ben fetes, jo també ho crec així, però que no hàgim d’esmentar aspectes que, personalment, em dolen. Com en la presentació d’enguany, en què fan bandera que es desvinculen de la universitat, com donant a entendre que ells són els veritables i únics intèrprets del pensament crític. Quina pena que, en comptes de convertir-se en una mena d’universitat privada, fessin el seu programa amb tota llibertat i, alhora, busquessin fórmules per a acostar el MACBA als estudiants de les universitats públiques interessats en l’art contemporani. Però no és el que duen voler, perquè en aquest mateix text de presentació (d’autoafirmació) es vanaglorien d’haver tingut alumnes de 27 països, però no diuen res dels alumnes del seu veïnat.
No sé si es practica la meritocràcia. O la plutocràcia. Però jo crec en l’assemblearisme com a únic mitjà per a ajuntar esforços. Aleshores, en alguns casos, es poden perdre quotes de poder, o projectes artístics han de mixturar-se amb d’altres projectes que venen de fora... Sí, quan defenso les bones pràctiques professionals, vull aplicar-les a tots els àmbits. Per mi, això de la cultura compartida no és un eslògan i prou.
Acabaré aquest text amb la mateixa frase amb què acabava el post de Facebook de l’altre dia:
Si se m'escapa algun argument, demano perdó des d'ara mateix per haver escrit aquest post, que no va en contra de ningú, sinó a favor de les lluites compartides.