Que la CUP no ho ha fet bé? Que ha malgastat temps? D’acord, d’acord i d’acord. Si ho voleu així, que així sigui.
Que havia d’investir Mas de president tant sí com no? De cap de les maneres.
Aquests dies, els qui vam votar la CUP i hem defensat aquesta opció, ens hem sentit de tot. Hi ha gent que a les xarxes ha desbocat una ràbia digna de millor causa. Uns ho han fet de forma genèrica, o en contra dels dirigents de la formació política, uns altres han carregat contra els qui no volíem Mas de president i ho expressàvem públicament. Primer eren nervis, després ha sortit el pitjor d’alguns, que han començat a insultar amb els més variats “arguments”.
Podeu continuar. No és que m’agradi, però continuo defensant aquesta opció i ja anuncio aquí que els tornaré a votar. I, perquè us enrabieu encara més, us diré que a les espanyoles vaig votar En Comú Podem. I, per acabar d’enrabiar-vos, proclamaré que a les pròximes eleccions catalanes m’agradaria que l’esquerra s’unís: la CUP i En Comú, sempre que els segons vagin més enllà de defensar el dret d’autodeterminació cosa que, si no fos que hi ha partits del sistema que neguen aquest dret, faria riure i tot. Sí, el meu somni polític és que al meu país guanyin els qui volen transformar la societat, no els qui volen fer-ne ajustaments i tripijocs. Tinc el dret a voler això? I, si el tinc, m’heu d’insultar?
Ja podeu insultar-me, doncs. Els qui dieu com a ofensa que els partidaris de la CUP volem un pacte amb els de l’Ada Colau, no heu entès res d’un sector de la societat catalana, tan independentista com vosaltres, però amb d’altres perspectives polítiques. (Fixeu-vos, jo no us insulto, no dic que les meves siguin millors que les vostres i, a partir d’aquí, no començo a ultratjar-vos, només constato que Junts x Sí no va treure prou vots per fer Mas president i d’això no en tenim la culpa els altres independentistes que no volíem Mas. Ras i curt.)
Em podeu insultar. Sabeu què passa? Que estic acostumat a perdre. Durant els 23 anys de Pujol sempre vaig perdre; durant els anys de govern de presidents socialistes, vaig perdre; quan Mas (el Mas que pactava amb Sánchez Camacho) va guanyar, jo vaig perdre. Sempre vaig perdre perquè jo votava opcions de canvi del sistema. És una utopia, ben segur, però és una utopia sobre una altra utopia, la de ser un país independent. Fer servir la paraula anticapitalista com a insult és, un altre cop, una broma que faria riure si no és que fa plorar. Ho vaig escriure l’altre dia a Vilaweb, en aquest article: “Després de tot el que ha passat al nostre país i al país veí (els banquers enriquits; la pèrdua de les preferents; els desnonaments; la corrupció als partits polítics; les retallades en sanitat, educació i cultura...) és pot ser procapitalista? Ho dieu de debò?”
Insulteu, insulteu... Jo sóc independentista i, alhora, sóc moltes altres coses. L’altre dia em van dir per la xarxa que jo (i tots els votants de la CUP) havíem malbaratat el somni d’un milió sis-cents mil catalans. Collons! Les ambicions polítiques, per mi, no pertanyen a l’àmbit de la il·lusió. O, almenys, no poden fornir-se només d’il·lusió. Jo també he anat a tots els onzes de setembre, no sé si amb il·lusió o per assolir col·lectivament una utopia. Abans que la il·lusió hi ha d’haver raó, criteris, posicionaments, cultura política. Sí, cultura política per veure que és lògic que la CUP no investeixi Mas perquè els seus projectes polítics són als antípodes. Em podeu insultar tot el que vulgueu, però vosaltres no sou més independentistes que jo. De fet, jo no diré que sóc més independentista que vosaltres, perquè respecto la vostra opció de vot, però sí que ho sóc des de molts abans que alguns dels qui vau votar CiU durant anys i anys i anys. (I que, alguns, rabiosos com esteu, no suporteu que Ada Colau guanyés l’alcaldia i llenceu sobre ella tota mena d’injúries, però callàveu amb Pujol, amb Fèlix Millet, amb Mas, amb Felip Puig, amb Boi Ruiz, amb Xavier Trias...)
Podeu defensar que Mas sigui president i que la CUP ho ha fet fatal. Deixeu-me que jo digui que, fent-ho desordenadament, han arribat a la coherència última: els independentistes d’esquerra (sí, anticapitalistes, antisistema, bruts i lletjos, insulteu, insulteu) mai no podien fer president un polític com Mas. Hi ha una diferència, però: jo no he insultat a ningú, no he recriminat que la gent votés a Junts x Sí. És evident que he expressat sempre que he pogut que no volia Mas de president, perquè ell s’ha pogut convertir en independentista, no sé quan ho ha fet (el setembre de 2012 encara es va reunir en Rajoy per pactar un nou sistema econòmic per Catalunya, dins de la Constitució que ara tan vexem), però li accepto. Però el seu passat, com el de cada persona, no el podem esborrar. Però als votants d’altres partits, als qui no heu pressionat gens perquè ERC o Lluís Llach o Raul Romeva moguessin fitxa, no us he dit mai res. En canvi, alguns de nosaltres hem rebut greuges permanentment.
La gent insulta per les xarxes socials; el gruix de la ràbia és tan gran que ja no pot diferenciar-se el que insulta la ideologia esquerranosa del que arremet amb el masclisme més retrògrad en contra d'algunes dones de la CUP per la seva indumentària o el seu “pentinat” (quina vergonya!), ja sigui un exdirectiu del Barça ja sigui un professor d’universitat (de nom Àlex de Jaureguizar, per ser més precisos, perquè la ràbia a la universitat s’ha d’eradicar abans que a qualsevol lloc). La fúria ha arribat també al periodisme; allà potser no s’insulta, però quan totes les opinions van en un mateix sentit i amb una parcialitat embravida, quasi és pitjor.
Quina pena que tants mitjans periodístics presumptament alternatius s’hagin convertit en simples murs de Facebook, desbocats també en la ràbia en contra de l’esquerra —sí, de l’esquerra de debò—, sense mirar de diferenciar les seves opcions personals de la seva missió de procurar als seus lectors raonaments per a l’anàlisi.
Acabo. I ho faig demanant perdó a qui se senti ofès perquè li digui que està enrabiat. Com que jo vull que em respectin, també vull respectar els altres, encara que la frase soni capellanesca. Els qui llegeixin això i tinguin ganes d’insultar-me, els demano que no ho facin. Primer, perquè si m’insulten, són ells que queden malament. I segon, perquè si en els meus cinquanta-set anys de vida mai no he votat a la dreta, seria una descortesia cap a mi mateix que ho comencés a fer a partir d’ara.
Roma, 5 de gener de 2015.