«L'art [la cultura] no és un mirall per reflectir la realitat,
sinó un martell per donar-li forma»
Bertolt Brecht
Diguem-ho clarament: la gent de la cultura comptem gairebé res en els debats polítics. Comptem molt menys que el residu del 0,7% que el govern de Mas ha dedicat a la conselleria del seu govern en els darrers temps, encara que el seu conseller, l’inefable Mascarell, fes veure que tot el que es coïa al final de les Rambles de Barcelona era súper important. En tots els debats televisius entre els candidats a guanyar les eleccions del 27 de setembre s’ha parlat d’economia, d’identitat, de si ens farien fora de la Unió Europea o no, de si perdríem les pensions, de si dinamitarien la lliga de futbol, de si la farmacèutica Almirall enretiraria els seus medicaments i moriríem tots els catalans per un simple tifus, de si les noies que es volen casar de blanc i amb glamur ja no ho podrien fer a Pronovias, de si “tu ets un miserable” i l’altre li diu “i tu més i més i més”... Però de cultura, poca cosa o, per dir-ho més clarament, res. Ni tan sols una frase, una engruna de discurs per a mirar d’engalipar aquesta minoria que conformem creadors, pensadors, gestors, docents i, sobretot, usuaris (no sé si em deixo algun macro sector) de la faràndula cultural.
Sí, ja ni pretenen engalipar-nos, és a dir, enganyar-nos. I sí, per ells, tots nosaltres no deixem de ser faràndula, ens dediquem o no a les arts escèniques. Som una nosa, que ni donem ni traiem vots i, en conseqüència, han decidit dedicar-nos el silenci. Pitjor encara, quan alguns parlen de cultura ho fan des de la ignorància supina i/o a partir de tòpics. Fa uns dies hi va haver un debat al CCCB sobre les propostes culturals dels qui es presenten a les eleccions. Una iniciativa d’ells? No, ho va impulsar l’APGCC, l’associació de gestors culturals, la qual cosa ja és un símptoma del desinterès. La crònica que l'Albert Lladó va fer de la sessió explicava que el públic assistent va reaccionar amb estupor davant de la falta de projectes. No és que em sorprengui, ja sabem que els partits polítics tenen un històric interès episòdic per la cultura (o ni això: quan va esclatar l’escàndol del MACBA, molt pocs es van pronunciar) i, per acabar-ho d’arrodonir, la majoria dels protagonistes del sector cultural han estat impàvidament callats en aquest cinc anys de política neoliberal de Mas i Mascarell. Però em sembla urgent que algunes formacions, especialment les d’esquerra, reconsiderin aquesta desídia per la cultura. Una desídia que, de vegades, es formula amb el pitjor dels populismes: quan l’esquerra diu que vol oferir alternatives a la cultura capitalista i això ho concreten, en alguns ajuntaments, per exemple, amb la idea que els centres d’art han d’acollir a tots els ciutadans, encara que facin una pintura reaccionària i petitburgesa (paisatges tronats, expressionisme hiperbòlic, nusos simplistes...). Si estem fent una revolta ciutadana, si es vol trencar un Estat amb tot el que això comporta, cal tenir en compte que l’art, la literatura, el pensament, la crítica han de contribuir a la transformació, no relegar-los a la cosa casposa i acomodatícia.
Ara no escriuré ni una sola frase per desmentir-los, per fer-los veure que la cultura (i l’educació, que ve a ser el mateix), no és que sigui important, és que és transcendent, sobretot si guanyem els sobiranistes i hem de construir un Estat propi. Com deia un personatge d’una novel.la de Murakami, si no ho entenen sense dir-ho, tampoc no ho entendran encara que ho digui. No, no dedicaré cap frase, diran que faig demagògia o que ells ja ho saben, tot i que no he vist —és un petit exemple— que cap dels candidats s’hagi compromès a recuperar la filosofia a segon de batxillerat com a assignatura comuna, després que la LOMCE de Wert l’hagi suprimit, en un altre símptoma inequívoc que la cultura crítica vol ser arraconada.
Acabo amb un nota aclaridora: aquest text crític està escrit “a favor de” i no “en contra de”, com malauradament passa en totes les campanyes electorals —i més en aquesta— on més que defensar les pròpies opcions es desacredita les dels altres. Quina mandra! Seré més precís, encara. He signat un manifest de gent de la cultura de suport a la CUP, divulgat aquesta mateixa setmana, i fa temps que he manifestat la meva intenció de votar-los. Passades les eleccions, doncs, em poso al seu servei per a dialogar sobre el paper que la cultura transformadora ha de tenir en un projecte polític, —al meu entendre— el més transformador i engrescador dels que es presenten. Potser estigui equivocat jo i uns quants que pensem més o menys semblant. Però i si són ells els qui han desatès aquesta manera de donar forma a la realitat, com ho formulava Brecht? I si s’han oblidat del martell?