"Al río que todo lo arranca lo llaman violento, pero nadie llama violento al lecho que lo oprime." Bertolt Brecht
No m'estendré en massa retòriques. Cadascú pot pensar el que vulgui sobre les jornades de lluita a què estem assistint al barri de Sants arran del tancament (i trencament) de Can Vies. Suposant que hi hagi pensament, és clar. No serà que tots aquells que repudien la violència explícita (cremar contenidors, maquinària o una furgoneta de TV3...) es deixen portar per l'aparença sense buscar-ne les causes? El poema de Brecht amb què encapçalo aquest post ja ho suggereix: la violència explícita no respon més que a un estat de les coses on, al meu parer, la ignomínia del sistema ha arribat a uns límits que el sentit comú no pot tolerar.
Ho tornaré a escriure: la violència real, la del llit del riu d'aquesta malsana democràcia on sobrevivim, és la que exerceix el poder: qui té les pistoles, les sentències judicials, les presons... La violència primera és la que permet que la policia d'un país exerceixi la brutalitat física, desproporcionada, que atempta contra la integritat dels ciutadans: recordem l'ull perdut de l'Ester Quintana; no oblidem tampoc la frustració dels qui veuen als salvatges uniformats colpejant indiscriminadament ciutadans de tota condició i edat. La paradoxa roí del sistema fa que nosaltres paguem uns impostos i escollim uns polítics que gestionen la manera en què administraran la violència de l'Estat. Una violència que mai no va contra ells mateixos (exemples? el cas Millet; les corrupcions polítiques que no inhabiliten ningú per als càrrecs públics; Manel Prat, que ha dimitit comptant amb el ple suport del seu conseller; i tants i tants altres casos). El problema més greu és que aquesta violència real mai és administrada pels més preparats: els polítics no tenen cap formació i, el que és pitjor, per ser policia i tenir una porra (o una pistola) a les mans no demanen més que la formació més bàsica.
El sistema no ho veu així, ja ho sé. Els polítics i els periodistes clamen contra els "vàndals" que són capaços d'atemptar contra un cotxe de TV3, però observen amb atonia i deliqüescència els cruels desnonaments de tantes famílies; les retallades en educació, sanitat i cultura; els camps de concentració on apleguen els immigrants; el creixent atur de la població; la desigualtat desproporcionada... On és el veritable vandalisme? En els qui no tenen més que una engruna de res i veuen com els seus representants li prenen l’última porció de dignitat o en aquells que col·loquen policies infiltrats (“que soy uno de los vuestros, coño”, deia l’altre dia un mosso encaputxat a un uniformat que el colpejava), no escolten la veu dels ciutadans i s’escuden en aquella sàtira tan putrefacta dels polítics (sí, Alcalde Trías): els altres ho feien pitjor!
La violència fa molt temps que està instal·lada en la nostra societat: quan el Conseller Saura feia colpejar universitaris; quan el Conseller Puig estomacava els “indignats”; quan el Conseller Espadaler no dimiteix tot i que un jutge ha dictaminat que l’Ester va perdre l’ull a causa d'ordres del govern del seu partit i manté el suport als infractors; quan el nefand Jorge Fernández Díaz va a resar al Valle de los Caídos mentre, tan desprès ell, ofereix el servei de la policia nacional a la Generalitat... Que no em vinguin amb vandalismes d’aparador. Primer, que netegin el llit del riu d’aquesta democràcia.