Valentín Roma ha escrit una novel.la que no sé si és novel.la o assaig; igual com escriu assaigs (com el seu anterior llibre, Rostros) que no sé si era —és— assaig o novel.la; igual com quan defensa que el comissari d’una exposició no ha de voler ser “autor”, però conec poques exposicions tan autorals com les que ell ha organitzat; igual com... El meu amic Valentín Roma escriu, fa literatura d’alta volada, i ho fa des d’un territori o des d’uns territoris propicis a la llibertat de gèneres i formes, fora de constrenyiments imposats per la acadèmica i la seva necessitat de marcar dominis. Alguna vegada hem comentat amb ell una hipòtesi, una presumpció: els qui millor interpreten l’art, la visualitat, són aquells que es preocupen per escriure. Només això, que és molt: prendre consciència que, entre la infinitud de llenguatges que ens envolten i ens interpel·len, la literatura ens és necessària per entendre la visualitat.
Però quan, des de l’art, un arriba a l’hegemonia de l’escriptura, ja no pot aturar-se. I El enfermero de Lenin ho demostra: és una obra que té totes les marques de la literatura (no escric bona literatura perquè em sembla innecessari, un pleonasme; es publiquen molts llibres, s’imprimeix poca literatura), presenta diversos registres perquè s’hi acostin lectors que hi trobaran allò que cadascun d’ells busqui: un relat que llisca tot sol, a partir d’aquesta situació tan insòlita (un pare, malalt, a l’hospital, es pensa que és Lenin), que genera moments d’humor intel·ligent, de reflexions profundes, d’atmosferes carregades de suor i de sentiments; i, a partir d’aquí, un relat o una multiplicitat polièdrica de relats que expliquen, per mi, dos moments de la història recent del país o d’una part concreta del país. El pare i el fill mostren, en els seus respectius marcs temporals, que en el text són el mateix, dues maneres d’entendre el món des del compromís. Quina paraula tan en desús i tan necessària: el compromís, el polític, l’ètic, l’existencial.
Jo, com a lector, m’he trobat —m’hi he trobat— en el llibre en distintes inscripcions. No vull dir que m’hagi agradat, això és obvi, la cosa va molt més enllà: el Valentín ha escrit una novel.la, s’ha escrit a ell i, alhora, m’ha escrit a mi. És una sensació que ja vaig tenir fa uns anys mentre llegia “Paseos con mi madre”, de Javier Pérez Andújar. Ho vaig reflectir en una entrada del meu blog que acabava així: “De algún modo, ha ocurrido un hecho excepcional, Javier ha escrito con su pluma (o su teclado), pero, al ejecutar ese acto creativo, nos ha escrito a unos cuantos. Su pluma, su teclado, es el mío. Me ha escrito, aunque no pueda pedirle (¡mecachis!) participación en sus ganancias.” Ara, també he reviscut un altre cop la sensació: el Javier em va escriure des del Besós; ara, el Valentín m’ha escrit des del Vallès, des del Vallès “xungo”, vull dir.
Perquè hi ha una cosa que, des de la meva lectura, fa coincidir dos llibres tan diferents com els del Javier i el Valentín: estan escrits des d’unes perifèries, i no se n’amaguen; ben al contrari, les porten al centre del text o, si es vol, i per posar-nos estupends, de l’hipertext. La perifèria de la novel.la és com la que jo vaig viure al Baix Llobregat, al mític “cinturón rojo”: plenament combativa, gens amargada, amb una manera proletària d’entendre la joia de viure, però també reflexiva. Les situacions de tota la novel.la estan travessades per la força d’un pensament, d’unes interrogacions que no busquen els mecanismes avorrits i estrafets del sistema. El narrador s’interroga sobre el món, i nosaltres (jo, almenys) ens sumem a la bateria de preguntes, des de la possibilitat de canviar el món. Encara que sigui des del fracàs manifest d’unes generacions que no hem pogut canviar-lo. I què? Això vol dir que ens hem de sumar als bavosos cants hiperbòlics dels defensors del capitalisme? I una merda!
L’amic Valentín no ha escrit una novel.la política, però —eureka!— no ha defugit uns personatges i unes situacions plenament polititzades. Lluny de la insidiosa abúlia de tants i tants llibres que es publiquen avui dia, encara hi ha una literatura que ens fa discutir (discutir-nos) sobre ideologia. La presència de Lenin adquireix tants registres en el llibre —l’anecdòtic, l’argumental, el biogràfic, el revolucionari... — que no podem quedar-nos en aquella imbecil·litat dels qui criminalitzen el règim soviètic sense discriminació mentre callen com a cadàvers pútrids sobre les injustícies brutals de la societat contemporània.
-->
Poca cosa més a dir, la resta d’emocions i pensaments —de commocions, de pensacions— que el llibre m’ha procurat me les guardo ben avall. O ben a flor de pell, potser. Quan un llegeix un llibre, una novel.la, que es compromet amb una vida diferent a la que vivim, només pot fer un gest doble: abraçar l’amic i, immediatament, aixecar el puny mentre entones una tonada revolucionària, de les antigues, de les immemorials.
"[...] el alcalde sólo se preocupaba de los actos simbólicos, aquellos que modifican la perspectiva histórica de la memoria ciudadana."
Valentín Roma, El enfermero de Lenin, Ed. Periférica, pàg. 110.