“Si la gent vol veure només les coses que
poden entendre, no haurien d’anar al teatre:
haurien d’anar al lavabo.” (Bertolt Brecht)
Quan Ferran Mascarell va arribar a la Conselleria de Cultura, l’any 2010, va començar a destruir coses que havien costat molt d’engegar. Una d’elles va ser el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), en el qual s’havia posat molta il·lusió per acabar amb les aviciadures de polítics i funcionaris en el camp de la cultura, les seves constants i històriques intromissions. Mascarell va deixar un CoNCA amb moltes menys atribucions. Ell i el partit que aleshores representava, CiU, volien continuar manegant i el nou plenari del CoNCA només podia fer estudis, ajudar en algunes coses, però mai amb un poder real.
Fa pocs dies, el plenari d'aquell nou i devaluat CoNCA va presentar l’avaluació estratègica del MACBA, dins d’una sèrie d’estudis que ha fet sobre d’altres equipaments estructurals de la cultura a Catalunya (TNC, MNAC, Mercat de les Flors, L’Auditori). I en les seves recomanacions prèvies a l’informe pròpiament dit apareixia un consell o admonició que va passar quasi desapercebuda, llevat d’alguns professionals de la cultura. Es diu això: “La percepció d’elitisme del MACBA no s’adiu amb l’accessibilitat de la institució. L’aproximació a la realitat de l’art contemporani del seu entorn i l’equilibri entre sensibilitats, on s’inclogui el discurs més innovador i el més pròxim a grups més amplis de públic, permetran l’apropament genèric del museu. En aquest sentit, cal promoure mostres de temàtiques properes i conegudes pel gran públic en paral·lel a d’altres de més específiques.”
Òndia, resulta que des del CoNCA acabaven de descobrir quin és el gran problema del MACBA, que és massa elitista, que ha de fer exposicions de temàtiques “conegudes pel gran públic”. No solament ho diu en aquest paràgraf, l’informe és ple de referències a aquesta qüestió. I sobre això voldria aportar algunes reflexions.
Abans, però, no puc deixar de preguntar-me sobre el CoNCA. Perquè abans de llegir l’avaluació hauríem de saber coses sobre l’avaluador. El membres del plenari que es va conformar després de l’acció devastadora de Mascarell són pràcticament els mateixos que quan van ser escollits vuit anys enrere, si no em descompto. Per cert, aquella elecció es va fer amb una insidiosa tendència a acontentar partits polítics de manera explícita o implícita; ens queixem de la partitocràcia en la designació de jutges per als estaments judicials espanyols, però a Catalunya es practicava i es continua practicant aquesta submissió als partits polítics. Conclusió: els personatges realment independents mai tenen cabuda en les representacions públiques. En aquell/aquest plenari hi ha gent a qui respecto; és precisament per això que em pregunto per què vuit anys després del seu nomenament (o més, en un cas) no pleguen i donen pas a nova gent?
Anem a la qüestió de l’elitisme: es tracta d’un assumpte molt interessant. S’acusa al MACBA i als centres d’art contemporani (no és la primera vegada ni serà l’última) de treballar d’esquenes a la societat, el “gran públic” que diu l’informe del CoNCA. És curiós que a la resta de museus no se’ls demani el mateix grau de transparència. I això és així perquè, al meu entendre, hi ha una idea equivocada segons la qual els museus d’art antic, o els d’antropologia, o els de disseny els entén tothom mentre que els museus d’art actual són plens d’obres i d’artistes que volen fer la guitza als seus contemporanis, que prenen el pèl amb les seves peces, etcètera. El gran problema, ara i aquí, és que un Consell de Cultura, que se suposa que ha de vetllar per la modernitat de la cultura catalana, faci servir aquests arguments tan tronats, si no retrògrads. Miraré d’explicar-me.
1. Un museu que es dedica a l’art més viu del present, que interroga la societat sense concessions de banalitat o frivolització mai no podrà ser per “al gran públic”. Que ha de ser la seva aspiració, l’arribar al màxim de gent possible, és evident. Però no pot contravenir la seva funció crítica per aconseguir aquest objectiu. Una pregunta tangencial i permanent que l’informe no contempla és si el MACBA realment acompleix amb aquesta funció crítica, no perquè hi entrin més visitants o menys, sinó perquè la seva història i la seva actualitat és plena d’evidències que això no és així: casos de censura; tres directors de quatre que han sortit precipitadament; alts càrrecs despatxats injustament (el museu així ho va reconèixer); la fragilitat dels darrers tres anys, sense un programa clar d’objectius; la sempiterna abúlia respecte a l’art del territori...
2. L’art és fruit del temps en què neix. Amb sort, interroga aquella societat; si no, almenys, n’és un testimoni. Però la història de l’art és plena d’obres que varen fracassar en el seu temps. M’atreveixo a dir que els artistes fracassats són els més interessants amb el pas del temps perquè el seu fracàs demostra que van molestar la societat que els acollia. No sempre és així, ja ho sé, però recordeu Van Gogh, Baudelaire, El Greco, l’”Ulysses” de Joyce, els impressionistes refusats i tants més d’exemples. Que aquests autors passessin del fracàs a la devoció actual de les masses (sobretot en el cas de la pintura) depèn més de factors sociològics i de mercat que estrictament artístics.
3. Per què als museus enciclopedistes no se’ls exigeix la transparència que es demana a l’art contemporani? Perquè tots els visitants entenen l’art del passat? De cap de les maneres. La majoria de visitants dels museus com El Prado, el Louvre o el MNAC es mouen per les sales sense posar en qüestió allò que veuen. No perquè coneguin a fons tota la història de l’art i hagin llegit la immensa literatura que ha generat, per exemple, Velázquez. No qüestionen el que veuen perquè reconeixen un món analògic; però més que això, no contradiuen el museu com a artefacte perquè la societat sencera els veuria com a indocumentats o ignorants. O ells s’ho pensen.
4. En aquest sentit, que una part de públic es qüestioni els museus d’art contemporani no deixa de ser un acte d’intel·ligència. La llàstima és que no tinguin una actitud diguem-ne democràtica i no es plantegin dubtes també sobre el que veuen en aquells museus històrics —i historicistes—. Si s’admet la pregunta “però, això és art?” en les activitats ensenyades o desplegades per un museu d’art vigent, per què no l’hem d’admetre en una institució dedicada a mostrar objectes del passat? O, si no, eliminem aquesta pregunta fraudulenta en tots els casos.
5. Pretendre que l’art del teu temps (el que s’exhibeix en el MACBA, en el cas que ens ocupa) tingui un èxit de públic immediat és cridar directament al “blockbuster”, a l’entreteniment, a la cosa facilona i dispensable. No és aquesta la missió dels museus d’art contemporani. Ja ho he explicat en el punt primer. Aquí veiem una mostra d’aquestes polítiques culturals tan perilloses dels darrers temps, que insisteixen en les indústries culturals, que converteixen el creador en un industrial, que valoren la rendibilitat numèrica d’un museu (el nombre de visitants) i no la seva rendibilitat realment cultural.
6. El fenomen de les exposicions està sotmès a la instantaneïtat que reclamen alguns cenacles empresarials. Margaret Thatcher va dir en algun moment que un quadre que no es podia vendre, no s’havia de pintar. La lògica d’aquesta pretensió implica, fixeu-vos-hi, que tots aquells fracassats de la història de l’art i de la literatura que he esmentat abans serien uns desconeguts. En el món de les arts visuals existeix el règim del blockbuster, d’oferir presumptes grans exposicions que generaran cues a les entrades dels museus. Però aquestes exposicions no aporten cap sentit crític, són mostres que estan fetes, com tantes i tantes pel·lícules, per a “fer calaix”, per a construir aparadors de frivolitat.
7. El públic ens podem enganyar i pensar que en certs museus ho entenem tot. Però és mentida. Abans de quedar-nos al lavabo (o al vàter), com proposava Brecht, fem l’esforç d’interrogar allò que veiem, sigui del passat o del present més inqüestionable.
8. Com a conclusió: és profundament decebedor que el CoNCA llenci diagnòstics que s’ajusten a criteris polítics més que a criteris veritablement culturals. Ja podem explicar a les universitats el treball d’artistes extraordinaris (catalanes i catalans, per cert), que no fan concessions al “gran públic”, que conceben el seu treball com a un recorregut que, com tota la cultura, necessita temps i paciència. Després venen alguns a recomanar que les sales del MACBA s’omplin de bibelots.